Església de Sant Esteve de Pardines
Queden poques restes de l’edifici original romànic. De l’edifici original se’n conserven l’absis, la finestra de doble esqueixada i les mènsules. L’estructura romànica inicial de l’església va sofrir diverses transformacions amb l’execució de les successives obres de la muralla i la construcció, al segle XIV, de la torre de defensa que avui dia és el campanar. El 1427 i el 1428 es produïren als Pirineus catalans un parell de forts terratrèmols que, de ben segur, també degueren afectar aquesta construcció, tot i que no en tenim notícies concretes.
La forma que avui s’observa és deguda a l’ampliació realitzada al segle XVIII: la façana de carreus de migdia correspon a una època ja molt allunyada dels inicis romànics, amb un canvi notable d’orientació, d’estructura i de mides de tot el conjunt. L’interior consta d’una nau central amb tres arcs torals i tres capelles laterals obertes amb arcs de mig punt a cada banda de l’església. En una de les capelles hi ha una porteta que connecta amb l’absis romànic. Una semicúpula cobreix l’absis de l’altar. L’orientació de l’església segueix avui l’eix nord-sud; en canvi, la disposició romànica original era de llevant a ponent, com ens mostra l’absis romànic exterior.
Ermita de Santa Magdalena de Pardines (o de Puigsac)
L’Ermita de Santa Magdalena és del segle XII, i es troba situada a 2 quilòmetres de Pardines, al veïnat de Puigsac. L’octubre del 1175, el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, va portar a terme la consagració del temple, que va quedar adscrit com a sufragani a l’església parroquial de Sant Esteve. L’església es va consagrar a petició dels habitants del lloc, per tal de facilitar el culte a les cases d’aquest veïnat de Puigsac, i de Bernat, que la va edificar amb estalvis i almoines. Sembla que Santa Magdalena va substituir una altra església vella situada a l’indret proper de Boixatera.
L’edifici consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó i acabat amb un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. Va ser transformat al s. XVIII, però la restauració posterior, dels anys 80 del segle XX, va intentar retornar als orígens romànics, afegint una porxada sobre el portal. Els murs de la façana exterior estan fets amb carreus molt regulars, formant fileres. El portal és originari del segle XII i presenta doble arquivolta. A la façana hi ha dues finestres de doble esqueixada. Al segle XVII, s’hi incorporaren dues capelles, avui ja desaparegudes. A ponent hi ha un portal i un ull de bou del segle XVIII, acabat amb un campanar de cadireta de dos ulls.
Ermita del Roser
La vall de Ribes és terra de llegendes i mites que expliquen els orígens de llocs i fenòmens inexplicables propis d’aquells segles, hostils i llunyans. Un exemple és l’ermita del Roser, que va ser construïda, segons narra la llegenda, pel Mauner, un home molt ric, però desaprensiu, del qual s’explica que tenia les ovelles a la muntanya i baixava cap al poble al capvespre. Un dia, conta la llegenda, el Mauner es va trobar amb un esperit; sentint-se amenaçat i en perill, i per tal de protegir-se’n, va invocar la Verge del Roser i li va prometre que, si la força invisible que ara el retenia el deixava anar, faria construir una capella dedicada a la Verge. D’aquesta manera es va alliberar de l’esperit, però un cop acabat l’incident no va complir la promesa. Passats els anys, i ja mort, un amenaçador llop de foc es va aparèixer als seus fills; aquests, atemorits, consultaren l’aparició al capellà del poble, que els va aconsellar de construir la capella promesa pel seu pare a la Verge. L’ermita s’ha restaurat l’any 2008 i la marededeu del Roser torna a estar exposada a l’ermita, després d’haver estat més de 30 anys a l’església parroquial de Sant Esteve.
Sant Martí del Mas Perpinyà
Aquesta petita capella es troba adossada al mas que li ha donat nom. Tot just a l’entrada del terme de Pardines, enfront del mas Vinyes, surt una pista, a mà dreta, la qual, en poc més d’1 km porta al veïnat de l’Orri, del qual forma part el mas Perpinyà.
La capella de Sant Martí, de la qual no hi ha notícies concretes, és situada al costat del mas Perpinyà. La seva història deu estar totalment lligada a la d’aquest mas i de la família, o famílies, que l’han habitat. Devia ésser una capella de vila o mas important, sense cap atribució de parròquia o sufragània, i per això no se’n fa esment en la documentació oficial. Segons el comentari fet per Jaume Martí i Sanjaume (Dietari de Puigcerdà, vol. I, apèndix, pàgs. 366-367), a un document del 18 d’octubre de 1280, la parròquia de Pardines, on és inclosa la capella de Sant Martí, era formada per diversos veïnats, entre ells el de Perpinyà.
L’església és un edifici d’una nau, de filiació dubtosa, atès que els seus paraments són arrebossats i la seva estructura és d’una simplicitat absoluta. La façana de ponent, que és l’única amb una certa intenció arquitectònica, presenta una composició centrada per la porta rectangular amb llinda i un oval circular, i culminada per un petit campanar d’espadanya excèntric, el qual s’adiu perfectament amb l’arquitectura rural d’època barroca. Sobretot l’adoració de sant Martí permet pensar que l’església és força antiga i fa evident que ha sofert profundes modificacions, l’abast de les quals, i la presència de possibles vestigis medievals, és impossible de precisar sense una profunda exploració dels seus paraments i subsol.
Pou de glaç
El pou de glaç es troba a peu de Serra Cavallera, al lloc conegut com a Pla de l’Estany o Estany d’en Roca. És una edificació de planta circular i estructura cilíndrica, excavada al subsol entre 5 i 7 m de fondària, que aprofita el desnivell natural i la inèrcia tèrmica del terreny per a preservar el glaç. Disposava d’una cobertura per protegir el glaç de les inclemències climàtiques. El pou devia ser abandonat a finals del segle XIX o a principis del segle XX, quan van sortir els electrodomèstics moderns.
La indústria del glaç va ser molt important durant els s. XVI, XVII i XVIII. El glaç s’utilitzava sobretot per congelar i conservar els aliments, i per això es construïen pous de neu i de glaç, aprofitant altituds i climes molt freds. Els pous de glaç solien ser privats i donaven feina a traginers i jornalers durant la temporada de menys feina al camp. Els responsables de l’explotació s’anomenaven “neuters”.
El pou de glaç de Pardines devia ser abandonat a finals del segle XIX o bé a principis del XX, quan aquesta producció natural de glaç va ser definitivament substituïda per eficients electrodomèstics moderns: les neveres i congeladors que ens han arribat fins avui dia.
Muralles de Pardines
De les muralles de l’antic recinte fortificat, anomenat castell o “força de Pardines” només es conserva un pany de paret, amb les espitlleres, a la plaça del Pedró i un altre al llarg del carrer Major. Les muralles van ser construïdes a principis del s. XIV, quan Pardines pertanyia al Regne de Mallorca. Partint de la paret de l’església, les muralles envoltaven i protegien tot el poble; tenien adossades quatre torres semicirculars aixecades des del mateix nivell del terra i arrapades al mur fortificat posterior. El 1690, les tropes franceses de Lluís XIV les van derruir.
